sensiblona

 no sóc sensible
sóc persona

i sento coses

molt intenses

i molta estona

perspectiva

miro enrere
i no recordo
exactament
quan va ser
però va passar
i no ho vaig entendre

i ara, 
em miro
i entenc 
per què va passar

omargura

 a vegades passa

i altres no

no entenc perquè

ni entenc com

però apareixes

als meus pensaments

i no vull veure't

no vull recordar com olores

ni la forma dels teus cabells

a vegades passa

i no sé com

ni perquè

però recordo aquella cançó 

que tocaves

mentre m'adormia al teu sofá

a vegades passa

i no sé com

ni perquè

però no vull recordar

aquell café amb llet d'arrós

ni com em vas canviar la vida

ni com et vaig conèixer

ni com vaig destrossar una relació

ni com perdia el cul per tu

a vegades passa

i deixo que passi

per no quedar-me

amb la teva cara

al cap

tot el dia

a vegades passa

i passa

i passa

ni no deixa de passar

sempre dins

visc fora de casa
des de fa molt de temps
i sé que no tornaré mai
i sé que hauria de anar-les a veure
més sovint
i ara me n'adono
i ara
que no puc fer-ho
ho veig

visc fora de casa
des de fa molt de temps
i encara marxaré més lluny
però sé que en quant tot això acabi
aniré
molt més sovint
perquè ara
me n'adono
i no ho puc fer
però ho faré

visc fora de casa
des de fa molt de temps
però les porto dins

i les sento aquí
quan tanco els ulls
i veig a la mama
portant-me un suc de taronja
cada matí

i les sento aquí
quan tanco els ulls
i veig la Andrea
ficant-se al meu llit
per poder dormir

i les sento aquí
quan tanco els ulls
i veig els avis
preparant la taula
el diumenge al migdia

i em sento allà
quan tanco els ulls
i m'hi veig
pujant aquelles escales blanques
obrint aquella porta marró
caminant pel passadís
que de nit
em feia tanta por
girant a mà dreta
i entrant a la meva habitació

i em sento allà
quan tanco els ulls
i recordo les meves tardes
tancada entre aquelles parets
estudiant
escrivint
sentint
plorant

i me n'adono
que no trobo a faltar
aquell barri
que em va fer patir tant
ni aquell institut
on em sentia tan i tan petita

i me n'adono
que no trobo a faltar
aquella casa
que no trobo a faltar
aquelles parets
ni aquell passadís
que em feia por
durant la nit
ni aquella porta marró
ni aquelles escales blanques

i me n'adono
que porto casa meva
dins meu
que porto
la meva mare
la meva germana
i els meus avis
just aquí dins
on em poso la mà
quan els recordo
quan els trobo a faltar
i em poso a plorar

i me n'adono
que per molt lluny
que sigui
sempre els porto a dins
i això
em fa sentir a casa

que per molt de temps
que passi
sempre els porto a dins
i això
em fa sentir a casa

que la normalitat
que sento
quan et faig petons
i et dic que t'estimo
no és la normalitat de tothom
i se'm fa estrany

se'm fa estrany
que puguin pensar
que estimar-te
és una malaltia
que no tinc bé el cap
que no sóc bona persona

se'm fa estrany
que la gent
pugui pensar
que sóc així
perquè no em parlo amb el meu pare
perquè la majoria
de nois
amb els que m'he creuat
eren uns idiotes

se'm fa estrany
que se'ns quedin mirant
pel carrer
quan t'agafo de la ma
o quan et dic amor
una mica
amb veu alta

se'm fa estrany
que a la gent
se li faci estrany
que vulgui passar amb tu
la meva vida

però per sort
el que pensi
digui
o faci
la gent
a mi me la sua

t'estimo
i el que se'm faria molt estrany
seria
no fer-ho

Santa Georgina

i avui tanco els ulls
i m'hi veig amb tu
mama
i somriem
i t'abraço
i és l'abraçada més bonica
de tota la meva vida
quan tot això acabi

i avui
tanco els ulls
i m'hi veig amb tu
mama
i tenim 18 anys menys
i estem a punt de ser una més
i és el millor regal
que mai m'has fet

i avui
mama
tanco els ulls
i m'hi veig amb tu
estirades al pati de la iaia
esperant les gotes de la pluja
caure sobre nostre
abraçades

i avui
tanco els ulls
i ens veig
pujades al meu primer cotxe
anant cap a casa meva
que ja no era la teva

i avui,
ens veig a les tres,
mama,
a la nostra habitació
de quan erem petites
fent-nos els petons
de sempre
d'abans de dormir
i jo preocupada per tonteries
i tu
preocupada per coses grosses
i ara t'entenc
i ara et recolzo
tant de bo fer-ho aquell dia

i avui m'hi veig
mama
abraçant-te després d'explicar-te
que tot havia acabat
intentant contenir les llàgrimes
però sabent que era el millor

i avui
tanco els ulls
i m'hi veig
explicant-te durant una hora
els meus intents de relacions obertes
i rient
imaginant
com seria
explicar-li a la iaia
que tenia dues parelles

i avui,
mama
tanco els ulls
i em veig
explicant-te allò que em va passar
i que no t'agrada que digui la paraula
i et veig
trista per no haver-me pogut fer costat
com tu voldries

i avui
tanco els ulls
i ens veig
mama
netejant aquella sala de festes
fins les tantes de la nit
totes juntes
per treure diners
i sostenir-nos

i avui
tanco els ulls
i t'hi veig
a l'hospital
el dia després del meu aniversari
de fa uns anys
després de casi
quedar-te sense coneixement
i m'hi veig
plorant
a la porta del box
recordant la teva cara
quan no et sortia la veu
però si les llàgrimes

i avui
mama,
et veig plorar
asseguda al sofà
per no saber què fer amb la teva vida
i em veig
aconsellant-te
amb la meva vida sense resoldre
però intentant fer-te costat

i avui
mama
tanco els ulls
i ens veig
cridant-nos
des de parts molt llunyanes
de la casa
i fartes
la una de l'altre
i també
ens veig
dues hores després
plorant abraçades
i demanant-nos perdó

i avui
mama,
et veig com una adolescent
coneixent una persona nova
i amb les papallones de l'estómac
fent-te volar

i avui
ens veig
presentant-te a la Neus
i veig els teus ulls d'il·lusió
i la seva vergonya

i avui,
mama,
et veig somriure
i avui,
mama,
et veig feliç

i avui,
mama,
tanco els ulls
penso en tu
i veig tot el que has lluitat
i tot el que hem lluitat amb tu
i penso
que et queden
47 anys més de vida
per ser
tot lo feliç
que estàs sent ara

t'estimo
i que el teu aniversari
sigui el dia de Santa Georgina
només és una mostra més
de que ets la flor més bonica
de totes les meves primaveres

felicitats, mama
tant de bo
aviat
obrir els ulls
i veure't
i abraçar-te

t'estimo.

jardí interior

i ara

que no tenim temps

d'estar amb la natura

i que les parets se'ns mengen

tan i tan sovint

i ara

que amb aquest mal temps

i la nostra tristesa

ens cau l'aigua

a sobre i a dins

i ara

que no hi ha espai

entre les rajoles

per seguir

i se'ns cau el món a sobre

i ara

que agafo per les mans

les meves emocions

i ens acompanyo

pel passeig emocional

cada dia

obro les finestres

i agafo aire

em poso una mica al sol

per absorbir la seva escalfor

i energia

i ara

que m'intento cuidar

em creixen les flors ben endins

i la primavera m'abraça

i em dona l'oxigen

que aquestes parets

m'intenten treure

no el podem veure

però ens està creixent

per sota de la pell

un jardí

que ens dóna vida

l'eternitat d'un instant

he sentit
com passa el temps volant
sense ni tan sols tancar els ulls
i també
com passa tan
i
tan
lent
que
podria
viure
vint
vides
en
dos
segons

i ara
que no puc sentir
com s'escalfa
la meva pell
i com es congela
el meu nas

i ara
que no puc sentir
la pluja
regalimant
per la meva cara
ni
com se'm despentinen
els cabells quan camino

sento
que visc
el mateix dia
una
i una
altra
vegada

i la vida se'm passa volant
se'm fa llarg el dia
i curta la vida
i les tempestes ja no em fan por

i ara
que no veig a la mama
ni a la meva germana
ni als avis
se'm fa etern
un instant
i enyoro les abraçades
de diumenge
asseguts al pati
dinant i rient
enyoro la sobretaula
durant l'estiu
jugant amb la maniga
i l'aigua

miro per la finestra
i veig com plou
tanco els ulls
i puc imaginar-me
el soroll
que feien les gotes
al sostre
de casa meva
i em transporto
a 10 anys enrere
i m'hi quedo
un instant
parlant amb l'avi
sobre la guerra
sobre els seus pares
i sobre la vida

i penso
que tant de bo
tot això passi
ja
volant
perquè l'enyoro
i vull sentir-lo
parlar
molta i molta
estona

abans de marxar
a viure
encara més lluny
del que ho faig ara

abans de que marxi
i ja no pugui
explicar-me
com era de dura la vida
abans
quan tot era diferent
perquè ja no se'n recordi
o perquè ja no hi sigui

hi penso
i ploro

se'm fa etern
l'instant

i quan estic amb ells
se'm fa curta la vida

vull que tot això acabi ja
i que ells
durin
tota
l'eternitat

fer-se casa, Portocolom

vaig descobrir-me
entre els seus carrers
amb olor a mar
amb olor a pi

feia voltes
sense sentit
intentant trobar-me
intentant sentir-me
menys descol·locada

i ho vaig fer
em vaig trobar
entre roca i aigües
arena i sal
esquerdada
però arreglant
cada pedaç
accelerar-me
deixant-me portar
pel que sentia

i vaig fer-me casa
un poble desconegut
i vaig fer d'ell
un refugi
on sentir-me
segura
per sentir-me bé
o no
però fluir

petites ventades
de mar brava
i submergir-me dins meu
van fer de mi
onada

i des de llavors
flueixo
constant
imparable
davant la meva naturalesa

i des de llavors
sento
que em faig casa
allà on sigui

però si és a prop d'aquest mar,
millor

mediterràniament

tanco els ulls
estirada al meu llit
i no puc evitar
imaginar-me nedant

sempre he estimat la mar
sóc salada i esllavissada
com la pedra
trencada

a vegades estic en calma
i d'altres
s'aixeca una ventada
i començo a inundar

arrossego tantes coses
i en deixo tantes d'altres
que les roques
ja no m'espanten

mediterràniament
significa
com a casa
i jo sóc casa plena d'aigua
i nado
i no m'ofego
i em sento lliure
quan m'enfonso

a vegades espanta
deixar-te anar
deixar-te portar per la marea
però fluir
és la clau
de la meva existència

obro els ulls
queda poc
per tornar a ser
mar brava salada

queda poc
ens veiem en res

mediterràniament
és casa, és nedar a contracorrent
i sobreviure.

pista: ho és.

i si la finestra que ens fa lliures

és la que ens ensenya el món interior?

he estat tota la meva vida

en confinament

i ara

que ho estic de veritat

és quan més lliure m'estic sentint

cinc mesos

em veig petita
en mig d'una classe
tan i tan grossa
envoltada
de tanta gent
però tan poques persones
que gairebé
no m'hi veig

entro a classe tremolant
m'ha costat aixecar-me
no he fet els exercicis
i tampoc m'he dutxat

sec a la meva cadira
la meva única amiga
al meu costat
i la classe comença

em veig tan petita
a una classe
tan i tan gran
envoltada
de tanta gent
però tan poques persones
que gairebé
ni m'hi veig

no estic atenta
el de darrera murmura
em toca l'esquena i es gira
riu de mi

torno a mirar endavant
la meva amiga està atenta
jo en canvi
no m'estic enterant de res

escolto xixiuejos al final de la classe
ahir vaig liar-me amb un dels que seu allà
sé que riuen de mi
sé que parlen de mi

m'aixeco i demano al professor
si puc anar al lavabo
em diu que si
i marxo

agafo aire
obro la porta
i em miro al mirall
quin desastre

em poso aigua a la cara
vull aixecar-me d'aquest mal-son.
obro els ulls
segueixo aqui

no passa res, em dic a mi mateixa
només et queden cinc mesos.

m'eixugo la cara
em pentino
faig un somriure fals
i torno a classe

tothom em mira
el profe m'esten la mà per agafar la clau
li dono
i torno a seure

això acabarà passant, Irene

res tornaria a ser el mateix

tanques la porta

i somrius

sabem que res

tornarà a ser el mateix

però no ens importa

al costat

un nen petit plorant

cridant

perquè no sap aguantar la soledat

a baix

una parella de gent gran

fent-se el cafè

rient

de un programa de telebasura

a dalt

un matrimoni

amb dues filles

que criden

i ploren

i criden

i ploren

i aqui

tu i jo

desfent-nos a petons

les boques

i aqui

tu i jo

al principi del que

sense saber-ho

seria la nostra història

era març

dia 17

i tu

m'esperaves impacient al carrer

jo ja estava al teu portal

tremolant

amb les papallones fent una 

puta

guerra civil

entre calmar-se

o liar-la parda

i van decidir les dues

vas entrar

i sense importar

el que passés

allà

allí

aqui

a dalt

o abaix

vas entrar

de ple

a la meva vida

i jo

tremolant

et vaig obrir la porta

i tu

la vas tancar

després de passar

somrient

sabíem que res tornaria a ser el mateix

sabem que tu i jo

aqui

ens desfem les boques a petons

que tendim a nedar a mar obert

que el fred no ens atura les excursions

que mai no és tard

per començar de nou

que les mirades no se les emporta ningú

i que les paraules fan dolç un cafè a mig matí

sabíem que res tornaria a ser el mateix

sabem que tu i jo

aqui

ens fem l'amor mirant-nos als ulls

que no sabem dir que no a una abraçada

que quan se't cauen les llàgrimes

nado a l'oceà que crees i quan acabes de plorar

vens a nedar amb mi

sabíem que res tornaria a ser el mateix

i no ens va importar

ni ens importa ara

aqui

et vaig obrir la porta

i la vas tancar somrient

després de passar-hi

i aqui dins

la mar

sempre està en calma

mocs

i em trobo aquí
a casa
malalta
que casi no puc respirar
amb mocs
fins i tot a les orelles
i només vull
obrir ben fort la boca
agafar una mica d'aire
i llavors
deixar-lo anar
lent
i suau
sense estossegar

i em trobo aquí
a casa
aïllada
que casi no puc respirar
amb mocs
fins i tot a les orelles
i només vull
abraçar ben fort a la mama
rodejar-la amb els braços
i llavors
no deixar-la
anar
mai

mar brava

tens un refugi
entre els teus cabells
calent i llest
sempre per acollir-te
acollir-me
i acollir-nos

els teus ulls
com guspires de foc a l'hivern
m'escalfen quan fora fa fred
i em donen la llum
perfecta
per contemplar-te
quan et treus la roba
i t'estires
al nostre llit
esperant que vingui
i t'abraci d'esquenes

i somrius
i em convides a travessar-te la pell
fent de tu
un crit d'esperança

i calles
i em mires
i no puc fer una altra cosa
que esperar-me de tu
pessigolles
carícies
i petons

i llavors
tanques un segon els ulls
i quan els obres
una mar brava
em travessa la vida
i s'emporta
les meves pors

i només quedem
tu i jo
el nostre llit
i el foc
que mai s'apaga
agafant aire
per ficar el cap
sota la següent onada
i nedar
una nit més

sempre en expansió

tinc els peus congelats
però l'ànima tan calenta
que em crema el pit
mentre se'm cau la pell de les cames

aquesta angoixa m'atrapa
poc a poc
i m'arriba a la gola
cremant

em sento atrapada
dins de mi mateixa
algunes vegades
i no sé perquè

estic
asseguda amb una camamilla
esperant per refredar-se
i de cop, comença univers
de Ferran palau

i llavors penso en l'estiu que vindrà
en nosaltres
nedant tot el dia
sense cansar-nos

i llavors
em marxa el fred dels peus
poc a poc
i se'm calma el pit

i llavors
desapareix l'angoixa
que m'atrapava la gola
i que em feia patir

és preciós que
només escoltant una cançó
se'm desfaci el gel
i se'm curi la pell

és bonic que
només imaginant-me lliure
ja pugui sentir-me lliure
i gran
i bé

a casa a vegades em sento petita
però penso que sóc casa meva
i que tinc moltes cases
dins de persones
i llavors
em sento com
l'univers:
sempre en expansió

por d'institut

les coses noves fan por
però
les velles també
a mi, per exemple
sempre m'ha fet por conèixer gent
perquè sempre
els he caigut malament
per ser com sóc

a la meva adolescència
les rialles als passadissos
les mirades a la sortida
a l'entrada crits
tot
absolutament tot
era cap a mi

no podia sentir
una altra cosa
que no fos por
per un dia més a l'escola
per una hora més allà dins

i ara
que sóc fora
de tota aquella merda
i ara que m'hi veig
com una petita esquerda
m'arreglo les ales
i volo
per sobre de totes
les persones
que m'han fet mal
i volo
per sobre
de totes
les coses
que m'han ferit

tant de bo
hagués tingut
aquestes armes
en aquells temps
tant de bo
hagués trobat en mi
allò que ara ja conec
i que estimo

he deixat totes les persones
que em ferien
enrere
i quin gust
oblidar-me
de qui eren

però a vegades
les trobo al present
i segueixen volent fer-me
la vida impossible
i a vegades
hi ha gent
que no entén
que fluir
és sinònim d'existir
que la inspiració vola
que la vida ens impulsa
i nosaltres fem el pas

mai he deixat de tenir por
a aquelles persones
però a les que són ara
ja no m'importen

la Irene del passat plora
la del present lluita
i no pateix
pel què diran
altres persones

si ets tu,
una d'aquestes
que sigui el que sigui
em va fer la vida impossible

si ets tu,
una d'aquestes persones
que va ensenyar alguna foto meva
que vas comentar el meu cos
que vas senyalar-me per ser qui sóc

si ets tu, una d'aquestes
persones, suposo,
que reien de la diferència
i xixiuejaven en veu alta amb qui m'havia liat

si ets tu, una d'aquestes persones
espero que la vida
et torni tot allò que dones
i que hagis crescut
i algun dia vegis
que el que vas fer
no va ser valent
va ser poruc

ara ja no et tinc por
la millor resposta
és la ignorància
gràcies mama,
per ensenyar-me tant

acabarà passant

som ara
i ara ja no
i el present
va tan ràpid
que mentre escric això
ara ja és passat
i sense adonar-nos
hem viscut
un minut
i ara ja ha passat

som ara
i ara ja no hi som
i potser tampoc serem
però tot el que vindrà
és futur
però és present
perquè ara ja hi tornem a ser

l'instant
és tan efímer
que casi
ni existeix
i tot
absolutament tot
acaba passant
i acaba en passat
perquè jo sóc
com sóc ara
i ara sóc diferent
perquè després seré
diferent
al que estic escrivint
i sentiré diferent
i em semblarà molt antic
aquest poema

però l'instant
és l'únic moment important
i ara ja no

i ens pensem que tenim tot el temps del món
i potser serà veritat
però estem en l'ara
i ara ja no hi som
i potser tampoc demà

ens està passant una cosa molt estranya

i no sé quan
però això
i tot
acabarà passant

res no queda
tot passa
flueix
i el temps
no para
per molt que
el notem anar més lent

i això m'atabala
però també em fa estar més present
pendent
de viure
cada instant
com si no existís

pendent
de viure
el que ja he viscut
i el que potser
mai viuré

i ara respira
i ara també
tot això
s'acabarà
per bé
o per malament
i ara
ja ha acabat

som instants
i no sé quan
però això
i tot
acabarà passant

sortir caminar nedar tornar

segurament
després de tot això
del confinament
no vulgui quedar-me a casa

segurament
quan tot això acabi
em llenci al mar
sense pensar-ho
i nedi
dies i dies
entre meduses
encara que faci fred
encara que faci vent
encara que no faci res

segurament
quan el confinament arribi
al final
vulgui sortir de festa
vulgui tornar a beure
i ballar
i passar-m'ho bé

segurament
quan tot això acabi
tingui uns dies de no
tornar
a casa

i segurament això
ens passi a totes

però us asseguro
que no tornaré
que deixaré les ales a casa
i començaré a caminar
per llocs on abans em feien mal
però
ara ja no

caminaré
correré
nedaré
i tornaré
a ser jo

no és no

a vegades penso en tu
i no entenc el perquè
si vas fer-me
el que em vas fer

a vegades penso en tu
i em pregunto
què fas
i si estàs bé

i no sé perquè
si em vas fer
allò que deies
que mai faries

a vegades, i et juro que intento evitar-ho,
em pregunto si segueixes passant fred
a casa teva
i busques d'entre el jardí
pals i branques
per cremar-les
i escalfar-te dins

i suposo
que costa alliberar-se
de la culpa
quan tot passa tan ràpid

érem amics,
o això pensava
i a vegades passo
per davant d'allà on treballes
i imagino que tot ha sigut diferent

però no
no serà mai diferent
vas trair la confiança que havíem establert

i això no es pot canviar
perquè no vas entendre
que no
és
i sempre serà
no.

mons diferents

sempre he pensat

que estava trencada

i que mai

podria arribar a ser

realment feliç

què equivocada que estava

he anat trobant peces meves

allà on he anat

i al muntar-les

he vist que no

que només era un trencaclosques

una mica complicat

perquè mai

arribem a tenir

totes les peces

he arribat a sentir-me idiota

per ser incapaç

de retenir sentiments

però què puc fer

si jo estimo massa

i més

del compte

a moltes més persones

de les que la societat pretén?

com puc fer què això no em passi

em preguntava sempre

i ara

no m'importa

que em passi

suposo que he descobert un món

ple d'afecte

de sinceritat

de cures

i no sé com començar a viure-hi

allà dins

perquè fa por

deixar enrere el món d'aquí

no vull viure una mentida

on només puc estimar a una persona

perquè això no passa mai

jo estimo molt

potser massa

a moltes més persones

de les que la societat pretén que faci

i no estic trencada

només m'estic construint.

enyorar i ser feliç

ara mateix

enyoro seure a una terrassa

i fer una cervesa

i unes patates braves

però no sóc menys feliç

sóc plena

i intensament feliç

ara mateix

m'agrada aprofitar els moments

i ara

ara és el moment de sentir,

suposo,

d'endinsar-nos al pensament

i de veure'ns

com ens veuen els demés
i que no ens afecti
perquè sabem
com som
per dins, des de dins

ara mateix

enyoro llençar-me a la mar

des de la roca que més mal fa

i notar la suavitat als peus

en tocar l'aigua

notar com marxa la cremor de la pell

en tocar al sal

freda

i com floten

les meves corbes

i els meus sentiments

i les meves emocions

però sóc feliç

plena

i intensament feliç

ara mateix

ser feliç no depen d'altra cosa

que no sigui de nosaltres mateixes

de com veiem la vida

en aquest

precís

moment

i encara que hagi

de quedar-me a casa per obligació

no us mentiré

m'encanta estar a casa

i escriure

i llegir

i dibuixar

i no fer absolutament res

i encara que sigui feliç

i hagi de quedar-me a casa per obligació

no us mentiré

m'encantaria no ser aquí

ara mateix

enyoro seure al pati dels avis

i escoltar com enyoren 

als seus pares

com m'expliquen

què va passar després de la guerra civil

i com van sobreviure 

i tot i que ara sigui feliç

tinc moments en que

enyoro

ser-ho encara més

perquè ara mateix

tot i ser feliç

sento com se m'esquerda el cos

sense cap tipus de raó

i suposo

que s'esquerda

perquè enyoro tot això anterior

silencis sicnelis

m'he quedat en silenci
davant del mirall
i ell
mirant-me
m'ha somrigut

feia temps que no parlàvem
no ens analitzàvem
d'aquella manera tan nostra
fixant-nos
en tots
i cadascun
dels detalls

i he vist
que tinc una marca més
i he vist
que té una taca més

ens hem somrigut
i no ha passat res

m'he vist
davant del mirall
com cada matí
i m'he somrigut

per fi
he pogut veure'm
sense jutjar-me

m'he vist
nua
davant del mirall
de casa meva
i he pogut veure'm
sencera
i m'he estimat
sense excuses

avui m'he quedat en silenci
davant del mirall
i m'he somrigut

perquè ja no m'analitzo
ni em jutjo
ni m'intento canviar

avui
i des de fa casi un any
m'he tornat a acceptar

m'he quedat en silenci
davant del mirall
i hem tornat a parlar

pas a pas

et trobo a faltar

a vegades

i penso que

segurament

tu no ho fas

i no passa res

ja no ho passo malament

ja no pateixo

perquè sé que m'estimes

però no em necessites

i no passa res

jo tampoc et necessito

he crescut molt

i he après que no cal

que trobar a faltar fa mal

a vegades et trobo a faltar

però no de la mateixa manera

no ploro 

no em desespero

no miro la teva conversa cinquanta vegades al dia

a vegades em vindria de gust

passar l'estona amb tu

prendre una cervesa 

a una terrassa

mentre el Sol ens acarona

a vegades

em vindria de gust

tornar a aquella cala 

on ens vam perdre

i ens vam trobar

i no t'ho dic

perquè no cal

perquè ho saps

i no t'ho dic

perquè t'estimo

i m'estimes

i amb això tenim suficient

m'ha costat

deixar

de trobar-te a faltar

però ha sigut tan fàcil

dir-te

que em ve de gust

passar temps amb tu

és bonic

estimar

sense necessitar

estic contenta

i orgullosa

d'aquest pas

Alzheimer

sobreviure

no és només seguir amb vida

sinó que la gent

et recordi

sobreviure 

és,

en essència,

passar-li per sobre a la vida

i això només passa

quan 

després de la mort

segueixes bategant

dins d'altres cossos,

dins d'altres cors.

la vida és això,

viure per morir

esperant que la gent

mai t'oblidi quan ho facis

i a mi em fa por

que m'oblidin

però em fa encara més por

oblidar

per això sóc dura
i intento
travessar les persones
intento mantenir-me
les coses
dins la ment

em costa oblidar
perquè no vull oblidar qui sóc

no em permeto oblidar
perquè em fa por
perdre la meva essència
amb un d'aquests records

i llavors
em fan mal
però sóc jo

i recordo
perfectament
i oblido
de puta pena

no vull morir
i oblidar
sense que em treguin la vida abans

no vull que em passi com als meus avis
no vull deixar de recordar
i això em fa por

em moro de por

sóc casa estic a casa i enyoro casa meva

ens han enviat a totes a casa
i casa
és dins meu

i casa
és entre els braços
d'algunes persones

i casa
és el riure del meu avi
quan la meva àvia el renya

ens han enviat a totes a casa
i casa
és dins meu

i casa
són els petons de la meva germana
després de temps sense veure'ns

ens han enviat a totes a casa
i tant de bo i pogués anar.

perquè casa
casa és on t'hi sents a gust
i jo m'hi sento a gust amb mi
però es que casa
casa és la olor del menjar de la meva mare
i el seu crit desesperat
perquè no tinc la habitació endreçada

i sóc fora de casa
però estic amb mi

tècnicament
estic dins de casa
perquè estic
dins de quatre parets
on estic empatronada

però casa
casa és un sentiment

i casa
és allà
on et transportes
quan tens por

casa és allò
que portes a sobre
i no pesa

casa
són aquelles persones
que et fan refugi

casa és llibertat

i aquestes quatre parets només em recorden
que no estic a casa
encara que sigui casa meva
i m'agradi

ens han enviat a totes a casa
i casa
casa és a una hora de camí
però estic a casa
i estic aqui

no em preocupa gaire, això del confinament

això del confinament no em preocupa
he estat tancada
en mi mateixa
moltes altres vegades

no m'he deixat sortir
no m'he alliberat
fins fa ben poc
i com es nota
quan les ales s'estenen
per fi

això del confinament no em preocupa
al menys no gaire
perquè ja he estat entre quatre parets
altres vegades
i
això
és casa meva

he estat en llocs
molt més perillosos
molt més desconfiats
molt pitjor
que casa meva

he estat amb gent
que m'entenia pitjor que jo
i mira que era difícil, en aquell moment
llavors si que m'hagués preocupat,
això del confimanet
però ara,
ara no em preocupa

ara no em preocupa això d'estar tancada
perquè no he guardat les ales
estan obertes
i volo més vegades
de les que em batega el cor

suposo que és normal
que la gent
es preocupi
per això del confinament
si no se senten bé amb ells mateixos

però jo
ara que m'he reconegut
m'he acceptat
i m'estic entenent millor que mai

però per mi,
que m'estic estimant com si fos
l'últim dia
l'última persona
l'única que ha sobreviscut
això del confinament
no em preocupa gaire

perquè estic vivint amb mi
perquè no necessito de res ni de ningú
perquè estic escrivint això mentre tothom a casa fa neteja
però jo
m'he llevat una hora abans
i també ho he fet
i no m'importa

perquè escric això
sabent que altres generacions ho llegiran
i pensaran que estàvem bojos

i tindran raó

no costa gens, quedar-se a casa
no costa gaire fer d'aquest món
un món millor

però la gent no ho entén això
a la gent li preocupa massa,
això del confinament
i a mi,
si us sóc sincera,
no gaire,
però també.

cuideu-vos
no sortiu de casa
i sobre tot, ara és el moment:
accepteu-vos.
si mai us quedeu completament sols
sereu la única persona
que necessitareu
(i sinó també)

finestres refugi

m'agrada parlar de tu
i amb tu
perquè ets calma
ets refugi intern dins meu
ets el reflexe
que necessito veure
per veure'm

m'agrada parlar amb tu
i de tu
perquè m'alliberes
quan m'empresono
a mi mateixa
i m'expliques
que no està bé
enamorar-se de les cadenes

m'agrada parlar
amb tu
perquè ets aire fresc
paraules que acaronen
quan el món t'envaeix,
quan l'espai es fa petit
tu obres una finestra
i m'ensenyes
que no hi ha suficients parets
per tapar la nostra llibertat

m'agrada parlar
de tu
perquè quan et menciono
noto com el Sol em toca la pell
recordo el meu somriure impacient
abans de pujar a la teva moto

no sé si t'ho he dit
però
m'agrada parlar amb tu
i no ho controlo
perquè no puc retenir
l'aigua de la mar
perquè no puc
tancar dins de quatre parets
tot això que em fas sentir

m'agrada
molt
parlar amb tu
perquè
quan tot desapareix
somio que
estem junts
en mig de l'univers
i volen orenetes a cámara lenta

fas de quatre parets
un refugi
sense ni tan sols
estar al meu costat

fas
d'un refugi
la mar



hi ha amistats que t'alliberen.
tu em fas obrir les ales. 
gràcies, Martí. 

necesito salir de aqui

hace mucho que no vivo en casa

si aún puedo llamarla así

hace mucho tiempo que no respiro esas paredes como una

hace tiempo que no la siento hogar

pero la añoro

añoro ver a mi hermana salir de su habitación para abrazarme

añoro ver a mi madre peinarse delante de mi habitación

añoro asomarme a la ventana 

y hablar con mis abuelos

añoro sentirme a salvo

en casa

a gusto

añoro no preocuparme

añoro entrar por esa puerta y olvidarme

de que existe un mundo exterior

y concentrarme

únicamente en mi interior

intranerso

hace tiempo que no escribo

ostia puta

he olvidado cómo vomitar

he olvidado cómo tenía que sentirme

para sentir

que siento

necesito salir de aqui

antes de dormir

tenia tantas cosas que decirle
que me quedé callada

me miró como solo ella puede,
como solo ella sabe
y me acarició la espalda.

qué suave, me dijo.
gracias a ti, pensé.

no se lo dije,
pero mi piel
ya no tiene cicatrices
ni marcas
gracias a sus caricias
antes de dormir

no te he olvidado

he olvidado como sonaba tu voz, papá
hace siglos que no me llamas

he olvidado como olía tu ropa
porque ya no recuerdo como era abrazarte

he olvidado como sonreías,
como bebías
como me hacías llorar

he olvidado tus manías

pero
¿sabes sobre todas las cosas
qué he olvidado?

mentir
he olvidado como mentir
no me sale mentir
se acabó
ojalá