mar brava

tens un refugi
entre els teus cabells
calent i llest
sempre per acollir-te
acollir-me
i acollir-nos

els teus ulls
com guspires de foc a l'hivern
m'escalfen quan fora fa fred
i em donen la llum
perfecta
per contemplar-te
quan et treus la roba
i t'estires
al nostre llit
esperant que vingui
i t'abraci d'esquenes

i somrius
i em convides a travessar-te la pell
fent de tu
un crit d'esperança

i calles
i em mires
i no puc fer una altra cosa
que esperar-me de tu
pessigolles
carícies
i petons

i llavors
tanques un segon els ulls
i quan els obres
una mar brava
em travessa la vida
i s'emporta
les meves pors

i només quedem
tu i jo
el nostre llit
i el foc
que mai s'apaga
agafant aire
per ficar el cap
sota la següent onada
i nedar
una nit més

sempre en expansió

tinc els peus congelats
però l'ànima tan calenta
que em crema el pit
mentre se'm cau la pell de les cames

aquesta angoixa m'atrapa
poc a poc
i m'arriba a la gola
cremant

em sento atrapada
dins de mi mateixa
algunes vegades
i no sé perquè

estic
asseguda amb una camamilla
esperant per refredar-se
i de cop, comença univers
de Ferran palau

i llavors penso en l'estiu que vindrà
en nosaltres
nedant tot el dia
sense cansar-nos

i llavors
em marxa el fred dels peus
poc a poc
i se'm calma el pit

i llavors
desapareix l'angoixa
que m'atrapava la gola
i que em feia patir

és preciós que
només escoltant una cançó
se'm desfaci el gel
i se'm curi la pell

és bonic que
només imaginant-me lliure
ja pugui sentir-me lliure
i gran
i bé

a casa a vegades em sento petita
però penso que sóc casa meva
i que tinc moltes cases
dins de persones
i llavors
em sento com
l'univers:
sempre en expansió

por d'institut

les coses noves fan por
però
les velles també
a mi, per exemple
sempre m'ha fet por conèixer gent
perquè sempre
els he caigut malament
per ser com sóc

a la meva adolescència
les rialles als passadissos
les mirades a la sortida
a l'entrada crits
tot
absolutament tot
era cap a mi

no podia sentir
una altra cosa
que no fos por
per un dia més a l'escola
per una hora més allà dins

i ara
que sóc fora
de tota aquella merda
i ara que m'hi veig
com una petita esquerda
m'arreglo les ales
i volo
per sobre de totes
les persones
que m'han fet mal
i volo
per sobre
de totes
les coses
que m'han ferit

tant de bo
hagués tingut
aquestes armes
en aquells temps
tant de bo
hagués trobat en mi
allò que ara ja conec
i que estimo

he deixat totes les persones
que em ferien
enrere
i quin gust
oblidar-me
de qui eren

però a vegades
les trobo al present
i segueixen volent fer-me
la vida impossible
i a vegades
hi ha gent
que no entén
que fluir
és sinònim d'existir
que la inspiració vola
que la vida ens impulsa
i nosaltres fem el pas

mai he deixat de tenir por
a aquelles persones
però a les que són ara
ja no m'importen

la Irene del passat plora
la del present lluita
i no pateix
pel què diran
altres persones

si ets tu,
una d'aquestes
que sigui el que sigui
em va fer la vida impossible

si ets tu,
una d'aquestes persones
que va ensenyar alguna foto meva
que vas comentar el meu cos
que vas senyalar-me per ser qui sóc

si ets tu, una d'aquestes
persones, suposo,
que reien de la diferència
i xixiuejaven en veu alta amb qui m'havia liat

si ets tu, una d'aquestes persones
espero que la vida
et torni tot allò que dones
i que hagis crescut
i algun dia vegis
que el que vas fer
no va ser valent
va ser poruc

ara ja no et tinc por
la millor resposta
és la ignorància
gràcies mama,
per ensenyar-me tant

acabarà passant

som ara
i ara ja no
i el present
va tan ràpid
que mentre escric això
ara ja és passat
i sense adonar-nos
hem viscut
un minut
i ara ja ha passat

som ara
i ara ja no hi som
i potser tampoc serem
però tot el que vindrà
és futur
però és present
perquè ara ja hi tornem a ser

l'instant
és tan efímer
que casi
ni existeix
i tot
absolutament tot
acaba passant
i acaba en passat
perquè jo sóc
com sóc ara
i ara sóc diferent
perquè després seré
diferent
al que estic escrivint
i sentiré diferent
i em semblarà molt antic
aquest poema

però l'instant
és l'únic moment important
i ara ja no

i ens pensem que tenim tot el temps del món
i potser serà veritat
però estem en l'ara
i ara ja no hi som
i potser tampoc demà

ens està passant una cosa molt estranya

i no sé quan
però això
i tot
acabarà passant

res no queda
tot passa
flueix
i el temps
no para
per molt que
el notem anar més lent

i això m'atabala
però també em fa estar més present
pendent
de viure
cada instant
com si no existís

pendent
de viure
el que ja he viscut
i el que potser
mai viuré

i ara respira
i ara també
tot això
s'acabarà
per bé
o per malament
i ara
ja ha acabat

som instants
i no sé quan
però això
i tot
acabarà passant

sortir caminar nedar tornar

segurament
després de tot això
del confinament
no vulgui quedar-me a casa

segurament
quan tot això acabi
em llenci al mar
sense pensar-ho
i nedi
dies i dies
entre meduses
encara que faci fred
encara que faci vent
encara que no faci res

segurament
quan el confinament arribi
al final
vulgui sortir de festa
vulgui tornar a beure
i ballar
i passar-m'ho bé

segurament
quan tot això acabi
tingui uns dies de no
tornar
a casa

i segurament això
ens passi a totes

però us asseguro
que no tornaré
que deixaré les ales a casa
i començaré a caminar
per llocs on abans em feien mal
però
ara ja no

caminaré
correré
nedaré
i tornaré
a ser jo

no és no

a vegades penso en tu
i no entenc el perquè
si vas fer-me
el que em vas fer

a vegades penso en tu
i em pregunto
què fas
i si estàs bé

i no sé perquè
si em vas fer
allò que deies
que mai faries

a vegades, i et juro que intento evitar-ho,
em pregunto si segueixes passant fred
a casa teva
i busques d'entre el jardí
pals i branques
per cremar-les
i escalfar-te dins

i suposo
que costa alliberar-se
de la culpa
quan tot passa tan ràpid

érem amics,
o això pensava
i a vegades passo
per davant d'allà on treballes
i imagino que tot ha sigut diferent

però no
no serà mai diferent
vas trair la confiança que havíem establert

i això no es pot canviar
perquè no vas entendre
que no
és
i sempre serà
no.

mons diferents

sempre he pensat

que estava trencada

i que mai

podria arribar a ser

realment feliç

què equivocada que estava

he anat trobant peces meves

allà on he anat

i al muntar-les

he vist que no

que només era un trencaclosques

una mica complicat

perquè mai

arribem a tenir

totes les peces

he arribat a sentir-me idiota

per ser incapaç

de retenir sentiments

però què puc fer

si jo estimo massa

i més

del compte

a moltes més persones

de les que la societat pretén?

com puc fer què això no em passi

em preguntava sempre

i ara

no m'importa

que em passi

suposo que he descobert un món

ple d'afecte

de sinceritat

de cures

i no sé com començar a viure-hi

allà dins

perquè fa por

deixar enrere el món d'aquí

no vull viure una mentida

on només puc estimar a una persona

perquè això no passa mai

jo estimo molt

potser massa

a moltes més persones

de les que la societat pretén que faci

i no estic trencada

només m'estic construint.

enyorar i ser feliç

ara mateix

enyoro seure a una terrassa

i fer una cervesa

i unes patates braves

però no sóc menys feliç

sóc plena

i intensament feliç

ara mateix

m'agrada aprofitar els moments

i ara

ara és el moment de sentir,

suposo,

d'endinsar-nos al pensament

i de veure'ns

com ens veuen els demés
i que no ens afecti
perquè sabem
com som
per dins, des de dins

ara mateix

enyoro llençar-me a la mar

des de la roca que més mal fa

i notar la suavitat als peus

en tocar l'aigua

notar com marxa la cremor de la pell

en tocar al sal

freda

i com floten

les meves corbes

i els meus sentiments

i les meves emocions

però sóc feliç

plena

i intensament feliç

ara mateix

ser feliç no depen d'altra cosa

que no sigui de nosaltres mateixes

de com veiem la vida

en aquest

precís

moment

i encara que hagi

de quedar-me a casa per obligació

no us mentiré

m'encanta estar a casa

i escriure

i llegir

i dibuixar

i no fer absolutament res

i encara que sigui feliç

i hagi de quedar-me a casa per obligació

no us mentiré

m'encantaria no ser aquí

ara mateix

enyoro seure al pati dels avis

i escoltar com enyoren 

als seus pares

com m'expliquen

què va passar després de la guerra civil

i com van sobreviure 

i tot i que ara sigui feliç

tinc moments en que

enyoro

ser-ho encara més

perquè ara mateix

tot i ser feliç

sento com se m'esquerda el cos

sense cap tipus de raó

i suposo

que s'esquerda

perquè enyoro tot això anterior

silencis sicnelis

m'he quedat en silenci
davant del mirall
i ell
mirant-me
m'ha somrigut

feia temps que no parlàvem
no ens analitzàvem
d'aquella manera tan nostra
fixant-nos
en tots
i cadascun
dels detalls

i he vist
que tinc una marca més
i he vist
que té una taca més

ens hem somrigut
i no ha passat res

m'he vist
davant del mirall
com cada matí
i m'he somrigut

per fi
he pogut veure'm
sense jutjar-me

m'he vist
nua
davant del mirall
de casa meva
i he pogut veure'm
sencera
i m'he estimat
sense excuses

avui m'he quedat en silenci
davant del mirall
i m'he somrigut

perquè ja no m'analitzo
ni em jutjo
ni m'intento canviar

avui
i des de fa casi un any
m'he tornat a acceptar

m'he quedat en silenci
davant del mirall
i hem tornat a parlar

pas a pas

et trobo a faltar

a vegades

i penso que

segurament

tu no ho fas

i no passa res

ja no ho passo malament

ja no pateixo

perquè sé que m'estimes

però no em necessites

i no passa res

jo tampoc et necessito

he crescut molt

i he après que no cal

que trobar a faltar fa mal

a vegades et trobo a faltar

però no de la mateixa manera

no ploro 

no em desespero

no miro la teva conversa cinquanta vegades al dia

a vegades em vindria de gust

passar l'estona amb tu

prendre una cervesa 

a una terrassa

mentre el Sol ens acarona

a vegades

em vindria de gust

tornar a aquella cala 

on ens vam perdre

i ens vam trobar

i no t'ho dic

perquè no cal

perquè ho saps

i no t'ho dic

perquè t'estimo

i m'estimes

i amb això tenim suficient

m'ha costat

deixar

de trobar-te a faltar

però ha sigut tan fàcil

dir-te

que em ve de gust

passar temps amb tu

és bonic

estimar

sense necessitar

estic contenta

i orgullosa

d'aquest pas

Alzheimer

sobreviure

no és només seguir amb vida

sinó que la gent

et recordi

sobreviure 

és,

en essència,

passar-li per sobre a la vida

i això només passa

quan 

després de la mort

segueixes bategant

dins d'altres cossos,

dins d'altres cors.

la vida és això,

viure per morir

esperant que la gent

mai t'oblidi quan ho facis

i a mi em fa por

que m'oblidin

però em fa encara més por

oblidar

per això sóc dura
i intento
travessar les persones
intento mantenir-me
les coses
dins la ment

em costa oblidar
perquè no vull oblidar qui sóc

no em permeto oblidar
perquè em fa por
perdre la meva essència
amb un d'aquests records

i llavors
em fan mal
però sóc jo

i recordo
perfectament
i oblido
de puta pena

no vull morir
i oblidar
sense que em treguin la vida abans

no vull que em passi com als meus avis
no vull deixar de recordar
i això em fa por

em moro de por

sóc casa estic a casa i enyoro casa meva

ens han enviat a totes a casa
i casa
és dins meu

i casa
és entre els braços
d'algunes persones

i casa
és el riure del meu avi
quan la meva àvia el renya

ens han enviat a totes a casa
i casa
és dins meu

i casa
són els petons de la meva germana
després de temps sense veure'ns

ens han enviat a totes a casa
i tant de bo i pogués anar.

perquè casa
casa és on t'hi sents a gust
i jo m'hi sento a gust amb mi
però es que casa
casa és la olor del menjar de la meva mare
i el seu crit desesperat
perquè no tinc la habitació endreçada

i sóc fora de casa
però estic amb mi

tècnicament
estic dins de casa
perquè estic
dins de quatre parets
on estic empatronada

però casa
casa és un sentiment

i casa
és allà
on et transportes
quan tens por

casa és allò
que portes a sobre
i no pesa

casa
són aquelles persones
que et fan refugi

casa és llibertat

i aquestes quatre parets només em recorden
que no estic a casa
encara que sigui casa meva
i m'agradi

ens han enviat a totes a casa
i casa
casa és a una hora de camí
però estic a casa
i estic aqui

no em preocupa gaire, això del confinament

això del confinament no em preocupa
he estat tancada
en mi mateixa
moltes altres vegades

no m'he deixat sortir
no m'he alliberat
fins fa ben poc
i com es nota
quan les ales s'estenen
per fi

això del confinament no em preocupa
al menys no gaire
perquè ja he estat entre quatre parets
altres vegades
i
això
és casa meva

he estat en llocs
molt més perillosos
molt més desconfiats
molt pitjor
que casa meva

he estat amb gent
que m'entenia pitjor que jo
i mira que era difícil, en aquell moment
llavors si que m'hagués preocupat,
això del confimanet
però ara,
ara no em preocupa

ara no em preocupa això d'estar tancada
perquè no he guardat les ales
estan obertes
i volo més vegades
de les que em batega el cor

suposo que és normal
que la gent
es preocupi
per això del confinament
si no se senten bé amb ells mateixos

però jo
ara que m'he reconegut
m'he acceptat
i m'estic entenent millor que mai

però per mi,
que m'estic estimant com si fos
l'últim dia
l'última persona
l'única que ha sobreviscut
això del confinament
no em preocupa gaire

perquè estic vivint amb mi
perquè no necessito de res ni de ningú
perquè estic escrivint això mentre tothom a casa fa neteja
però jo
m'he llevat una hora abans
i també ho he fet
i no m'importa

perquè escric això
sabent que altres generacions ho llegiran
i pensaran que estàvem bojos

i tindran raó

no costa gens, quedar-se a casa
no costa gaire fer d'aquest món
un món millor

però la gent no ho entén això
a la gent li preocupa massa,
això del confinament
i a mi,
si us sóc sincera,
no gaire,
però també.

cuideu-vos
no sortiu de casa
i sobre tot, ara és el moment:
accepteu-vos.
si mai us quedeu completament sols
sereu la única persona
que necessitareu
(i sinó també)

finestres refugi

m'agrada parlar de tu
i amb tu
perquè ets calma
ets refugi intern dins meu
ets el reflexe
que necessito veure
per veure'm

m'agrada parlar amb tu
i de tu
perquè m'alliberes
quan m'empresono
a mi mateixa
i m'expliques
que no està bé
enamorar-se de les cadenes

m'agrada parlar
amb tu
perquè ets aire fresc
paraules que acaronen
quan el món t'envaeix,
quan l'espai es fa petit
tu obres una finestra
i m'ensenyes
que no hi ha suficients parets
per tapar la nostra llibertat

m'agrada parlar
de tu
perquè quan et menciono
noto com el Sol em toca la pell
recordo el meu somriure impacient
abans de pujar a la teva moto

no sé si t'ho he dit
però
m'agrada parlar amb tu
i no ho controlo
perquè no puc retenir
l'aigua de la mar
perquè no puc
tancar dins de quatre parets
tot això que em fas sentir

m'agrada
molt
parlar amb tu
perquè
quan tot desapareix
somio que
estem junts
en mig de l'univers
i volen orenetes a cámara lenta

fas de quatre parets
un refugi
sense ni tan sols
estar al meu costat

fas
d'un refugi
la mar



hi ha amistats que t'alliberen.
tu em fas obrir les ales. 
gràcies, Martí.