que la normalitat
que sento
quan et faig petons
i et dic que t'estimo
no és la normalitat de tothom
i se'm fa estrany

se'm fa estrany
que puguin pensar
que estimar-te
és una malaltia
que no tinc bé el cap
que no sóc bona persona

se'm fa estrany
que la gent
pugui pensar
que sóc així
perquè no em parlo amb el meu pare
perquè la majoria
de nois
amb els que m'he creuat
eren uns idiotes

se'm fa estrany
que se'ns quedin mirant
pel carrer
quan t'agafo de la ma
o quan et dic amor
una mica
amb veu alta

se'm fa estrany
que a la gent
se li faci estrany
que vulgui passar amb tu
la meva vida

però per sort
el que pensi
digui
o faci
la gent
a mi me la sua

t'estimo
i el que se'm faria molt estrany
seria
no fer-ho

Santa Georgina

i avui tanco els ulls
i m'hi veig amb tu
mama
i somriem
i t'abraço
i és l'abraçada més bonica
de tota la meva vida
quan tot això acabi

i avui
tanco els ulls
i m'hi veig amb tu
mama
i tenim 18 anys menys
i estem a punt de ser una més
i és el millor regal
que mai m'has fet

i avui
mama
tanco els ulls
i m'hi veig amb tu
estirades al pati de la iaia
esperant les gotes de la pluja
caure sobre nostre
abraçades

i avui
tanco els ulls
i ens veig
pujades al meu primer cotxe
anant cap a casa meva
que ja no era la teva

i avui,
ens veig a les tres,
mama,
a la nostra habitació
de quan erem petites
fent-nos els petons
de sempre
d'abans de dormir
i jo preocupada per tonteries
i tu
preocupada per coses grosses
i ara t'entenc
i ara et recolzo
tant de bo fer-ho aquell dia

i avui m'hi veig
mama
abraçant-te després d'explicar-te
que tot havia acabat
intentant contenir les llàgrimes
però sabent que era el millor

i avui
tanco els ulls
i m'hi veig
explicant-te durant una hora
els meus intents de relacions obertes
i rient
imaginant
com seria
explicar-li a la iaia
que tenia dues parelles

i avui,
mama
tanco els ulls
i em veig
explicant-te allò que em va passar
i que no t'agrada que digui la paraula
i et veig
trista per no haver-me pogut fer costat
com tu voldries

i avui
tanco els ulls
i ens veig
mama
netejant aquella sala de festes
fins les tantes de la nit
totes juntes
per treure diners
i sostenir-nos

i avui
tanco els ulls
i t'hi veig
a l'hospital
el dia després del meu aniversari
de fa uns anys
després de casi
quedar-te sense coneixement
i m'hi veig
plorant
a la porta del box
recordant la teva cara
quan no et sortia la veu
però si les llàgrimes

i avui
mama,
et veig plorar
asseguda al sofà
per no saber què fer amb la teva vida
i em veig
aconsellant-te
amb la meva vida sense resoldre
però intentant fer-te costat

i avui
mama
tanco els ulls
i ens veig
cridant-nos
des de parts molt llunyanes
de la casa
i fartes
la una de l'altre
i també
ens veig
dues hores després
plorant abraçades
i demanant-nos perdó

i avui
mama,
et veig com una adolescent
coneixent una persona nova
i amb les papallones de l'estómac
fent-te volar

i avui
ens veig
presentant-te a la Neus
i veig els teus ulls d'il·lusió
i la seva vergonya

i avui,
mama,
et veig somriure
i avui,
mama,
et veig feliç

i avui,
mama,
tanco els ulls
penso en tu
i veig tot el que has lluitat
i tot el que hem lluitat amb tu
i penso
que et queden
47 anys més de vida
per ser
tot lo feliç
que estàs sent ara

t'estimo
i que el teu aniversari
sigui el dia de Santa Georgina
només és una mostra més
de que ets la flor més bonica
de totes les meves primaveres

felicitats, mama
tant de bo
aviat
obrir els ulls
i veure't
i abraçar-te

t'estimo.

jardí interior

i ara

que no tenim temps

d'estar amb la natura

i que les parets se'ns mengen

tan i tan sovint

i ara

que amb aquest mal temps

i la nostra tristesa

ens cau l'aigua

a sobre i a dins

i ara

que no hi ha espai

entre les rajoles

per seguir

i se'ns cau el món a sobre

i ara

que agafo per les mans

les meves emocions

i ens acompanyo

pel passeig emocional

cada dia

obro les finestres

i agafo aire

em poso una mica al sol

per absorbir la seva escalfor

i energia

i ara

que m'intento cuidar

em creixen les flors ben endins

i la primavera m'abraça

i em dona l'oxigen

que aquestes parets

m'intenten treure

no el podem veure

però ens està creixent

per sota de la pell

un jardí

que ens dóna vida

l'eternitat d'un instant

he sentit
com passa el temps volant
sense ni tan sols tancar els ulls
i també
com passa tan
i
tan
lent
que
podria
viure
vint
vides
en
dos
segons

i ara
que no puc sentir
com s'escalfa
la meva pell
i com es congela
el meu nas

i ara
que no puc sentir
la pluja
regalimant
per la meva cara
ni
com se'm despentinen
els cabells quan camino

sento
que visc
el mateix dia
una
i una
altra
vegada

i la vida se'm passa volant
se'm fa llarg el dia
i curta la vida
i les tempestes ja no em fan por

i ara
que no veig a la mama
ni a la meva germana
ni als avis
se'm fa etern
un instant
i enyoro les abraçades
de diumenge
asseguts al pati
dinant i rient
enyoro la sobretaula
durant l'estiu
jugant amb la maniga
i l'aigua

miro per la finestra
i veig com plou
tanco els ulls
i puc imaginar-me
el soroll
que feien les gotes
al sostre
de casa meva
i em transporto
a 10 anys enrere
i m'hi quedo
un instant
parlant amb l'avi
sobre la guerra
sobre els seus pares
i sobre la vida

i penso
que tant de bo
tot això passi
ja
volant
perquè l'enyoro
i vull sentir-lo
parlar
molta i molta
estona

abans de marxar
a viure
encara més lluny
del que ho faig ara

abans de que marxi
i ja no pugui
explicar-me
com era de dura la vida
abans
quan tot era diferent
perquè ja no se'n recordi
o perquè ja no hi sigui

hi penso
i ploro

se'm fa etern
l'instant

i quan estic amb ells
se'm fa curta la vida

vull que tot això acabi ja
i que ells
durin
tota
l'eternitat

fer-se casa, Portocolom

vaig descobrir-me
entre els seus carrers
amb olor a mar
amb olor a pi

feia voltes
sense sentit
intentant trobar-me
intentant sentir-me
menys descol·locada

i ho vaig fer
em vaig trobar
entre roca i aigües
arena i sal
esquerdada
però arreglant
cada pedaç
accelerar-me
deixant-me portar
pel que sentia

i vaig fer-me casa
un poble desconegut
i vaig fer d'ell
un refugi
on sentir-me
segura
per sentir-me bé
o no
però fluir

petites ventades
de mar brava
i submergir-me dins meu
van fer de mi
onada

i des de llavors
flueixo
constant
imparable
davant la meva naturalesa

i des de llavors
sento
que em faig casa
allà on sigui

però si és a prop d'aquest mar,
millor

mediterràniament

tanco els ulls
estirada al meu llit
i no puc evitar
imaginar-me nedant

sempre he estimat la mar
sóc salada i esllavissada
com la pedra
trencada

a vegades estic en calma
i d'altres
s'aixeca una ventada
i començo a inundar

arrossego tantes coses
i en deixo tantes d'altres
que les roques
ja no m'espanten

mediterràniament
significa
com a casa
i jo sóc casa plena d'aigua
i nado
i no m'ofego
i em sento lliure
quan m'enfonso

a vegades espanta
deixar-te anar
deixar-te portar per la marea
però fluir
és la clau
de la meva existència

obro els ulls
queda poc
per tornar a ser
mar brava salada

queda poc
ens veiem en res

mediterràniament
és casa, és nedar a contracorrent
i sobreviure.

pista: ho és.

i si la finestra que ens fa lliures

és la que ens ensenya el món interior?

he estat tota la meva vida

en confinament

i ara

que ho estic de veritat

és quan més lliure m'estic sentint

cinc mesos

em veig petita
en mig d'una classe
tan i tan grossa
envoltada
de tanta gent
però tan poques persones
que gairebé
no m'hi veig

entro a classe tremolant
m'ha costat aixecar-me
no he fet els exercicis
i tampoc m'he dutxat

sec a la meva cadira
la meva única amiga
al meu costat
i la classe comença

em veig tan petita
a una classe
tan i tan gran
envoltada
de tanta gent
però tan poques persones
que gairebé
ni m'hi veig

no estic atenta
el de darrera murmura
em toca l'esquena i es gira
riu de mi

torno a mirar endavant
la meva amiga està atenta
jo en canvi
no m'estic enterant de res

escolto xixiuejos al final de la classe
ahir vaig liar-me amb un dels que seu allà
sé que riuen de mi
sé que parlen de mi

m'aixeco i demano al professor
si puc anar al lavabo
em diu que si
i marxo

agafo aire
obro la porta
i em miro al mirall
quin desastre

em poso aigua a la cara
vull aixecar-me d'aquest mal-son.
obro els ulls
segueixo aqui

no passa res, em dic a mi mateixa
només et queden cinc mesos.

m'eixugo la cara
em pentino
faig un somriure fals
i torno a classe

tothom em mira
el profe m'esten la mà per agafar la clau
li dono
i torno a seure

això acabarà passant, Irene

res tornaria a ser el mateix

tanques la porta

i somrius

sabem que res

tornarà a ser el mateix

però no ens importa

al costat

un nen petit plorant

cridant

perquè no sap aguantar la soledat

a baix

una parella de gent gran

fent-se el cafè

rient

de un programa de telebasura

a dalt

un matrimoni

amb dues filles

que criden

i ploren

i criden

i ploren

i aqui

tu i jo

desfent-nos a petons

les boques

i aqui

tu i jo

al principi del que

sense saber-ho

seria la nostra història

era març

dia 17

i tu

m'esperaves impacient al carrer

jo ja estava al teu portal

tremolant

amb les papallones fent una 

puta

guerra civil

entre calmar-se

o liar-la parda

i van decidir les dues

vas entrar

i sense importar

el que passés

allà

allí

aqui

a dalt

o abaix

vas entrar

de ple

a la meva vida

i jo

tremolant

et vaig obrir la porta

i tu

la vas tancar

després de passar

somrient

sabíem que res tornaria a ser el mateix

sabem que tu i jo

aqui

ens desfem les boques a petons

que tendim a nedar a mar obert

que el fred no ens atura les excursions

que mai no és tard

per començar de nou

que les mirades no se les emporta ningú

i que les paraules fan dolç un cafè a mig matí

sabíem que res tornaria a ser el mateix

sabem que tu i jo

aqui

ens fem l'amor mirant-nos als ulls

que no sabem dir que no a una abraçada

que quan se't cauen les llàgrimes

nado a l'oceà que crees i quan acabes de plorar

vens a nedar amb mi

sabíem que res tornaria a ser el mateix

i no ens va importar

ni ens importa ara

aqui

et vaig obrir la porta

i la vas tancar somrient

després de passar-hi

i aqui dins

la mar

sempre està en calma

mocs

i em trobo aquí
a casa
malalta
que casi no puc respirar
amb mocs
fins i tot a les orelles
i només vull
obrir ben fort la boca
agafar una mica d'aire
i llavors
deixar-lo anar
lent
i suau
sense estossegar

i em trobo aquí
a casa
aïllada
que casi no puc respirar
amb mocs
fins i tot a les orelles
i només vull
abraçar ben fort a la mama
rodejar-la amb els braços
i llavors
no deixar-la
anar
mai